L’Agència d’Aparellament Cultural ha rastrejat l’ecosistema d’agents culturals del Vallès Oriental per remoure i pertorbar les relacions que s’hi donene, fer-les visibles i posar de manifest allò que no és perceptible. La cartografia que es dibuixa amb aquest projecte intenta detectar els punts  crítics, de força o inestabilitat i intermitència, així com augmentar el flux d’energia dins del sistema i provocar-ne la redistribució a cada part, talment com si es tractés d’una estructura dissipativa.

L’Agència d’aparellament cultural s’ha creat expressament en oca· sió d’aquesta cartografia. La formen Marta Serra i Vicenç Ferreres, part de l’equip de gestió del festival miau de Caldes de Montbui (Mostra Internacional d’Art Urbà) i agrupats recentment com a Mississippi Productions.

-

Participen en el projecte: Mercè Jordà Olives (Centre d’Art La Rectoria. Sant.Perede Vilamajor);  Albert Liza i Lola Lasurt (Col·lectiu Artefaktes . Mollet del Vallès); CRA’P. Pràctiques creació i recerca (Mollet del Vallès); Pepa Ventura (Fundació Municipal Joan Abelló. Mollet del Vallès);  Victòria Pérez Miralles (Fundació Municipal Joan Abelló. Mollet del Vallès);  Oriol Fontdevila (comissari de L’aparador, Fundació Municipal Joan Abelló. Mollet del Vallès); Laia Casanova (Espai d’Arts de Roca Umbert. Granollers); Màrius Gómez (Espai Garum. Galeria d’art. Lliçà d’Amunt); Pere Báscones (Associació Tesiture, associació Àrtica. Granollers); Josep Oriol Genís (L’Arrencadors A.C. Cardedeu); Anna Estany Iborra (artista i educadora. Cardedeu);  Maite Marín Salamero (Nòmades – Ateneu Centre Democràtic i Progressista. Caldes de Montbui); Glòria Jiménez (artista. La Roca del Vallès);  M. Carmen Pérez (CREA – plataforma de dones artistes del Vallès. Mollet del Vallès); Jaume Guardis  (Fundació Fornells-Pla. La Garriga / Conxa Sisquella. La Garriga); Marta Busquets (Centre Cultural La Marineta. Mollet del Vallès); Xavier Augé Montes (Equipament Juvenil LaNau-Programa NouArt. Mollet del Vallès); Teresa Blanch Bofill i Marta Núñez Camprubí (Museu-Arxiu Tomàs Balvey . Cardedeu); Marta Garreta Rovira (Col·lecció Garreta Rovira. Mollet del Vallès); Àngels Rosés Baeza (L’espantaocells. Sant Feliu de Codines); Ferran Monter (La cultura no val res. Caldes de Montbui); Anna Monleón Esterri (Museu Thermalia. Caldes de Montbui); Acant (Associació La Bombeta. Mollet del Vallès); Juanjo Castillo (artista resident a l’Espai d’Arts Roca Umbert. Granollers); Helena Pielias (artista plàstica i visual. Caldes de Montbui); M. Mercè Bachs (La Miranda, associació Cultural. Llinars del Vallès); Mercè Alsina (crítica d’art. Sant Antoni de Vilamajor); Ramon Vilageliu (Revista Vallesos. Santa Eulàlia Ronçana); Josep Botey (Galeria AB. Granollers);  Carme Cluselles (Museu Granollers. Granollers); Cristina Arañó (Taller d’Art Municipal Manolo Hugué. Caldes de Montbui); Pep Mogas (Llançadora, associació d’artistes. Granollers); Pau Farell (El Colador, associació d’artistes multidisciplinars. Granollers);  Manel Clot (crític d’art i comissari. Granollers); Franela Magazine (revista de cultura urbana. Granollers); Associació K’os (Sant Feliu de Codines).

Interssant article sobre el projecte de Daniela Ortiz, al setmanari Directa del 13 d’octubre (n. 24): www.setmanaridirecta.info

Alfonso López, el seu autor, hi planteja algunes reflexions prou oportunes, així com es fixa en un dels aspectes controvertits que ha sorgit arrel del projecte en relació a la llibertat d’expressió i els límits de la comunicació des de les institucions culturals públiques. Tal i com hem posat de manifest amb la mateixa comunicació del projecte, l’equip impulsor coincidim en pensar que la retirada dels acudits racistes que Daniela ha compilat a l’interior de la casa-museu, encara fa més evident la vigència tabús a l’entorn del racisme en la nostra societat. Posar-ho de manifest pensem que hauria de servir per entendre el mateix projecte com a part del mateix símptoma que s’hauria volgut denunciar.

En paraules de Alfonso López: “quins són els límits del que es pot fer i dir? Qui els posa? Qui decideix el que pot ferir o no d’altres persones i en base a què? Aquesta instal·lació concreta, a quina persona espectadora pot ferir més: la persona africana que, d’alguna manera, pugui sentir profanat el caràcter religiós i màgic-ritual de les màscares que pertanyen a les seva cultura, o la persona blanca que es veu retratada i s’avergonyeix que aquest odiós repertori d’acudits formi part –pels segles dels segles– de la seva cultura oral?”.

Aprofitem també per anunciar que el projecte de Daniela Ortiz es posposa fins el 26 de novembre, uns pocs dies abans de l’inici de l’exposició de l’Agència d’Aparellament Cultural:  Una cartografia sentimental del Vallès Oriental.

(img de la instal·lació: Xose Quiroga)

L’any 1905 pintors com Braque, Picasso o Léger van manifestar un gust i estima intensos per objectes africans que trobaven tant en museus antropològics com en mercats de puces.

L’any 1910 la Llei de la Unió de Sud-àfrica va ser aprovada. L’anglès i l’holandès es van establir com a idiomes oficials. La nova unió va fer polítiques que afavorien els britànics i la segregació racial. Els negres constituïen el 75% de la població. En gairebé tots els Estats se’ls negava el vot, havien de disposar de permisos per moure’s dins la Unió, no podien comprar, rentar ni cultivar fora de les terres que els havien assignat.

L’any 1916 el museu Darder de Banyoles va adquirir la seva peça estrella: “El Negre de Banyoles”, un africà dissecat que vestia solament un tapavergonyes i sostenia una llança. Fou exposat en una vitrina.

L’any 1926 la definició d’”esclau” va ser ampliada amb la noció “treball forçat o obligatori”pels membres de la Convenció sobre l’Esclavitud, en el marc de la Conferència General de l’Organització Internacional del Treball.

L’any 1929 es va prendre una fotografia a l’apartament parisenc del galerista Pierre Loeb on es mostrava la seva senyora asseguda al costat d’obres tribals africanes i modernes europees.

L’any 1948 Georges Braque va rebre el primer premi en pintura de la Biennal de Venècia.

L’any 1950 es va aprovar la legislació de l’apartheid. Els negres no podien votar, ocupar càrrecs del govern, exercir pràctiques professionals o habilitar negocis en “zones blanques”.

L’any 1955 Fernand Léger va guanyar el Gran Premi de la Biennal de São Paulo.

L’any 1984 es va inaugurar l’exposició “Primitivisme en l’art del segle XX: afinitats entre allò tribal i allò modern”, al Museu d’Art Modern de Nova York (MOMA), en què es subratllaven coincidències formals entre diversos objectes africans i obres mestres de Picasso i companyia.  

L’any 1985 es va aprovar la llei que permetia l’obertura dels centres d’internament per a estrangers (CIE) en el territori espanyol. Actualment molts immigrants africans passen els seus dies en aquests centres a causa de la falta administrativa coneguda com “no tenir papers”.

L’any 1987 Joan Abelló va viatjar a Costa de Marfil. Aquest mateix any es va editar el llibre Pistes d’Àfrica, on s’explica el viatge i el treball que van realitzar Abelló, com a pintor, i Albert Costa, com a fotògraf. 

L’any 1988 Miquel Barceló va començar a visitar Àfrica, font d’inspiració per a les seves obres a partir d’aleshores.

L’any 1992 el xilè Roberto Matta va rebre el Premi Príncep d’Astúrias de les Arts per la seva obra, que explora les relacions entre el llenguatge verbal i pictòric.

L’any 1996 uns estiuejants a les Illes Canàries van ajudar de manera altruista vuitanta-vuit immigrants africans que acabaven d’arribar en una pastera. Posteriorment va arribar la Creu Roja i la policia.  

L’any 2007 l’espanyol Roberto Alonso de la Varga, de 29 anys, va cridar al congolès Miwa Monake, de 40 anys, “¡Eh, tú, mono! ¡Tu sitio no está aquí, tu sitio está en el zoo!”, i a continuació li va fer un cop al clatell que el va deixar tetraplègic.

L’any 2010 la casa Christie’s de Nova York va subhastar “Nu, fulles verdes i bust”, de Pablo Picasso, per 106,5 milions de dòlars.

L’any 2010 un videoaficionat va captar el moment en què membres de la policia francesa van desallotjar de manera brutal un grup de dones africanes embarassades i amb nens. El motiu era que havien estat desnonades de les seves cases per un projecte de construcció d’habitatges en el mateix emplaçament.

Els objectes que identifiquem com a “art africà” procedeixen de la vida quotidiana o el folklore de tribus africanes, si bé han viatjat a museus de tot el món en primera classe i curosament embalats. Els seus productors, en canvi, no tenen la mateixa sort: acostumen a viatjar en pasteres, són rebuts per la Guàrdia Civil, a vegades són internats… I si queden en llibertat és per acabar topant-se amb comentaris tan humiliants com: “Ei, tu, mico! El teu lloc no és aquí, el teu lloc és el zoo!” .

Inauguració

Dijous 7 de juliol a les 20h.

Visita a la instal·lació i taula rodona a la terrassa del museu amb Saiba Bayo, director de l’associació sòciocultural Fassuló, de Mollet del Vallès; Dimitri Cevallos, tècnic en Jurídica Migratòria i editor les seccions de migració i Llatinoamèrica del diari digital Librered, i Daniela Ortiz, artista i productora del projecte.

— El menhir és l’anticiment.

— Penso que sí, i la cercavila que organitzem hauria
de promoure uns valors ètics i morals entre tota
la gent que hi participi, valors de prosperitat i de
benestar.

* Arribar al Pla de les Pruneres, així com al Museu Abelló, és molt fàcil des de l’estació de RENFE Mollet – Sant Fost. Està a menys de 5 minuts a peu:

— Tan de bo sigui veritat i tothom tingui feina i
no hi hagi problemes socials. Jo prefereixo que
aquest menhir sigui vàlid ara que no d’aquí vint
anys.

— Però aquest problema que dius tu no és un problema
de Mollet.

* Per saber més sobre la llegenda, el procés de treball i debat amb agents i entitats culturals de Mollet del Vallès, i per conèixer el punt de vista d’arqueòlegs i geganters sobre el projecte, et pots descarregar la publicació El Gegant Menhir des de la barra lateral d’aquest mateix bloc:

— I en lloc de desenterrar-lo havent de fer un sot…
trobar-lo aparcat? Es podria treure del pàrquing.

— Con una nube de humo.

— Per connectar-ho amb el Barroc, que l’hem deixat
una mica de banda, es pot fer una mena de festa
barroca al voltant de tot això; no ho sé, fer-ho molt
teatral. Amb uns actors que de cop fan com si caigués
alguna cosa del cel, tot és fosc i de sobte posem,
no ho sé, música de Vangelis, 1942 La conquista
del paraíso: arriba el toro, el troba, i les entitats acaben
de desenterrar-lo…

— Hay que buscar derechos de autor de Vangelis.

— No, això crec que no ho buscarem…

Porta la teva màscara o capgròs i participa de la comparsa!!!

Han passat part del repertori però des dels primers cops ja hem tingut clar  el seu fixatge pel cercavila. Molt agraïts de fet per la seva disposició!

http://www.myspace.com/increscendopercutas

Per tot això ens traslladem aquest dissabte al Museu Abelló, on també procedirem amb els participants a l’elaboració del mural que es podrà veure a l’espai de L’Aparador fins a mitjan de juny: l’auca amb la història mítica del Gegant Menhir, realitzada a partir de les històries que es varen recollir amb el debat a La Bombeta.

Tot i la pluja, dissabte passat vàrem continuar el taller, amb la construcció de la cuirassa del gegant en cartró-pedra i paper.

Enigma: sabríeu calcular el preu que seria si el menhir hagués hagut de pagar el pàrquing del Pla de les Pruneres, des del Neolític fins el dia de la troballa?

Tal i com prevèiem a cara va ser la part més entretinguda.

Però per  sort la resta de cos dels menhirs no acostuma a ser antropomòrfica…

Esperem que una setmana hagi estat suficient perquè s’assequi la massa de paper i cartró encolat. Contiuem amb la pintura el dissabte 19 a les 9h!

(a nosaltres ens sembla que la cosa és més que apropiada per treballar el Dia del Pare, però no voldríem ser titllats de formalistes ; )

Sessió de reixes metàl·liques cosides amb filferro. L’Arcan i la Lola s’han quedat a la tarda a acabar aquesta primera capa de l’epidermis del gegant.

Han passat uns monitors disfressats de cocodril i hem valorat la possibilitat de sumar a l’Esplai Tuareg en el disseny de la llegenda i els significats del Gegant Menhir.

La setmana vinent continuem amb el paper maché! A partir de les 9h i fins a les 14h al Centre Cívic l’Era.